Obra de Miralda.

La obra que hi habia a la exposició es titula "La Cité du Loisir".
Es va crear al 1967, esta fet de fusta, pintura i figures de poliestirè.

A primera vista no entens gaire cosa, pero si penses i hu consultes amb profes i companys acavas posant un sentit a les figures. El significat que vam donar no t perque correspondre al que de veritat te, perque cadascu amb el qui vaig parlar tenia una visió diferent de la maqueta.


Aquesta es l'informació que vaig trobar que m'aclaren una mica la visio del progecte:

Miralda va començar a dibuixar els seus primers soldats durant el servei militar, entre 1962 i 1966. Els soldats blancs de plàstic, Soldats-soldes, va aparèixer als Tableaux-tables que va exposar i va vendre a la Galerie Zunini de París el 1967. Aquell mateix any Pierre Restany va organitzar l’exposició Superlund, en la qual Miralda va presentar unes taules amb els calaixos mig oberts, cobertes de soldats i, per primera vegada, també amb personatges civils. La seva peculiar visió del joc de la guerra es va anar escampant per mobles, aparadors i bancs públics. El 1968 va iniciar els seus Essais d’amélioration o «intents de millora»; així, les estàtues de les muses de la Pintura, l’Escultura i l’Arquitectura del Palais Galliera de París van ésser «millorades» mitjançant robes de Jouy i petits soldats blancs. Va ser llavors quan Miralda es va dedicar a recórrer els carrers de París amb un immens soldat blanc carregat a l’esquena, acció que va ser filmada per Benet Rossell en la pel•lícula París. La Cumparsita. És en aquest context que hem de situar La cité du Loisir y Proyecto de monumento para un jardín (1969), on Miralda redueix a l’absurditat la institució militar i el poder de l’Estat, expressant una actitud crítica que sintonitzava amb els moviments de protesta generalitzats arreu d’Europa entorn del 1968. Aquestes peces s’inscriuen en una línia de treball que, en un primer moment, denota la influència del nouveau réalisme que Miralda havia descobert a París; més tard l’artista va abandonar l’escultura per tal de centrar-se en l’orquestració de desfilades, festes i cerimonials amb menjars de colors, amb col•laboració amb Dorothée Selz, Jaume Xifra i Joan Rabascall.

Per als antics ioruba, l’univers era una sèrie de cercles concèntrics de poder en estat de contínua expansió. Es pensa que el poder del Totpoderós Déu Olodumare manté aquests anells sagrats eternament a l’espai. Totes les coses troben la seva raó de ser en ell i a través d’ell. Hi ha un nombre infinit d’aquests anells de poder, i totes les coses que formen part de la creació poden ésser categoritzades en funció del seu cercle d’origen. Cada un dels sants orisha que s’han considerat per a aquesta exposició ocupa un lloc determinat, en òrbita al voltant de Déu. Al costat de l’orisha que acostuma a dominar aquest espai, cada anell de valència està poblat amb la seva pròpia gent, els seus animals, arbres, fruites i vegetals, terres i mars. Els orisha són allò que mengen. El seu menjar ha capturat i conservat l’essència divina, que pot utilitzar l’home per obrar. Els antics alquimistes negres van aprendre fa molt de temps a dominar la força divina i còsmica del menjar i les plantes.

*falta fotoo!!


(el que no ens vam adonar era que el calaix es podia obrir).